Que els arbres del canvi climàtic no ens tapin el bosc de la mala gestió territorial

És evident que les abundants i intenses pluges han estat el desencadenant meteorològic de les grans i catastròfiques inundacions que s’han produït a Alemanya i Bèlgica. També és cert que aquest fenomen meteorològic molt sever pot ser atribuïble al canvi climàtic. Però, molt probablement els efectes catastròfics sobre la població NO s’haurien produït si les edificacions on vivien les víctimes no haguessin estat construïdes en les zones inundables de rius i torrents.

És clar que a hores d’ara l’atenció prioritària s’ha de centrar en la gestió de l’emergència. Cal enfocar-la en els afectats i en les famílies de les víctimes. Però no podem esperar massa per reflexionar sobre els errors en la gestió i planificació del territori, especialment en la no consideració de les zones exposades als riscos naturals a l’hora d’edificar i de construir infraestructures.

Al nostre país, sabem molt bé que no estem exempts d’aquesta problemàtica. Per citar-ne només alguns exemples recents que han produït danys molt quantiosos, recordem els efectes de les inundacions a la conca del riu Francolí i zones adjacents l’octubre de 2019, amb 4 morts i 2 desapareguts; o els danys causats pel temporal Glòria a tot el litoral mediterrani el gener de 2020 on tota la costa, especialment el delta de l’Ebre, es va veure molt afectada, i també els rius de la franja costanera – com el Fluvià, el Ter, la Tordera – van patir desbordaments i inundacions. Es van produir 13 víctimes mortals a tot el litoral mediterrani, 4 dels quals a Catalunya. També podem recordar les tràgiques inundacions del riu Sió, amb 3 víctimes mortals a la població d’Agramunt, el novembre de 2015, només per citar alguns casos recents.

L’informe RISKCAT sobre els riscos naturals a Catalunya, presentat al govern de la Generalitat de Catalunya el 2008, ens diu que el 15% del sòl urbanitzable a Catalunya està en zona inundable. Aquesta problemàtica, similar a la resta d’Espanya, posa de manifest la gran exposició al risc d’inundació de les àrees amb urbanisme consolidat on les edificacions ja estaven construïdes abans de la normativa, actualment vigent, que prohibeix edificar en zona inundable.

La principal debilitat en la bona gestió d’aquests riscos naturals la trobem en els errors o en la manca de decisions adequades en relació al territori, a l’urbanisme i a les infraestructures. Durant moltes dècades no es va considerar ni en la planificació territorial, ni en l’urbanisme, el factor d’exposició als riscos naturals com el d’inundació.

És evident que tot i el bon coneixement científic i tecnològic, a les normatives vigents i al bon sistema de protecció civil que tenim, en mitigació de riscos naturals, no ho fem prou bé. Segurament hem d’explicar millor a la societat en el seu conjunt i als nostres dirigents polítics especialment que cal invertir molt més en prevenció. Prevenir no és car, reconstruir ho és molt més, i les pèrdues de vides humanes són irrecuperables. Les administracions han de tenir clar que les polítiques preventives són indispensables per mitigar el risc. I, per això, cal prendre decisions fermes i valentes.

Joan Manuel Vilaplana, Director de l’Observatori del GeoRisc del Col·legi de Geòlegs de Catalunya

Publicat el 19 de Juliol del 2021